 |
| «El pa s'ha podrit sol» |
A l’última entrada del blog vam acabar dient: «A la fi, déu dira!».
Tot i que ja ens ho imaginàvem, ens hem adonat que, de fet, no hi ha fi i que
déu no diu ni brot.
Més d’un ens ha preguntat si tot això no és més que una farsa. I nosaltres
diem: «Ja ens agradaria!». Viure en una farsa, aquest ha estat sempre el nostre
anhel! Formar part d’una comèdia d’un sol acte on poder reeixir sense
entrebancs en les nostres temptatives... Però no és el cas. Formem part d’una
tragèdia que indefectiblement ens acompanya i ens impulsa a cometre un suïcidi
col·lectiu que de moment hem estat capaços de sotaposar.
Hem obert la finestra i sembla que entra aire. Respirem, analitzem i
decidim: passat l’estiu hi haurà un desenllaç. Serà tràgic, ho sabem, però serà
l’esdeveniment final que ens permetrà descansar sense fi (probablement mai en
pau).